Hola a tots, primer de tot avuí estem escribint amb teclat català, Desprès de 6 hores per passar entre fronteres de Marroc i Mauritania, a terra de ningú, a on no et pots apartar del camì per que es camp minat,(aquí en Mauritania no, no patiu), ja estem a Noadibou.
Nomès us podem dir que la rebuda a sigut brutal. Ens esperava en "Pep" una PERSONA amb lletres grans, ens està tracant magnificament, escibim desde casa seva i dormirem a una casa que ens a ofert.
Segurament aprofitarem demà tot el dia per fer tramits d' assegurança i visitar la ciutat i voltans.
Be, res tenim moltes coses a dir, pero no acabariem mai. Gracies
Petons i fins aviat!!
CATMALI EN EL DIARIO VASCO
Fa 16 anys
4 comentaris:
Molta sort. Us seguim desde girona impacients de noticies noves. Molta sort.
PD: Txus, t'o has currat d'allo mes sortin de Chaouen!! Jaem pensava que et quedaries alla!!! jajaja,salut i força companys!!
Kris&Kardenas
eiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii. q azeis en esa punta de tierra???? espero q hayais exo alguna foto del cementerio de barcos!!!! ala, que disfruteis. por cierto, PEP no debe ser de allí, no??? jejeje.
cuideu-vos. deu
quim
Hola a tots, en Ponç regidor de l'Ajuntament m'ha demanat que us fes arribar aquest escrit per si us pot ser d'ajuda, també m'ha dit si podia ajudar en alguna cosa, sempre anem tard però mai se sap en que us podeu trobar.
Txus un petó molt fort de tots, a la Julia li ensenyem fotos d'on ets, sembla que no ho entén però crec que sempre li quedarà.
Montse
REFLEXIONS SOBRE L’ÀFRICA OCCIDENTAL
Torno d’una experiència sorprenent, després de vint dies per Burkina Faso i països veïns, a l’Àfrica de l’Oest. M’he decidit a escriure aquestes línies avui, un divendres d’agost a la nit, en període de vacances per a la majoria dels occidentals, perquè he pensat que transmetre l’estat de la qüestió és, ara com ara, una de les millors i úniques ajudes que molts podem fer per aquests països.
Burkina Faso (el tercer país amb menys qualitat de vida del món, segons dades de l’ONU de l’any 2000), i tot l’oest africà és una de les regions més planeres de l’Àfrica. Al nord, desdibuixat entre grans planes ermes de brolla esparsa, hi trobem l’inici del Sahel, coneguda franja que transcorre, d’oest a est, entre el desert tòrrid del Sàhara al nord, i la sabana arbrada i arbustiva, al sud. Bona part del país és sabana, però no pas la “bonica” sabana dels reportatges de la televisió d’havent dinat, amb els elefants i les zebres, girafes i lleons, pasturant per les fèrtils estepes verdes i productives. Fa anys, molts anys, kudús i lleopards, nyus i búfals eren fauna abundant a la sabana de l’Àfrica occidental, però poc a poc han anat desapareixent d’aquestes grans planes. Amb el pas de les generacions, la gran fauna s’ha vist substituïda per conreus de mill, de blat de moro o de cacauet, a més d’altres terrenys, de superfície més modesta, de plantes com el cotó o la canya de sucre en indrets més humits. Més al sud, sobretot als països que limiten amb el Golf de Guinea, el que abans havia estat una rica i verge selva tropical, són ara grans extensions ermes, de sòl poc fèrtil, cremades, sobrepasturades i amb boscos residuals esmicolats i dispersos (sobretot per extreure’n fusta tropical per al primer món o per conrear durant els pocs anys que el dèbil sòl selvàtic ofereix nutrients suficients). Malgrat que els mapes i llibres parlen encara de les darreres selves tropicals a països com Benín o Togo, puc testimoniar que, a l’estiu del 2002, ja no queda cap bosc tropical en aquests dos països catalogable com a “selva tropical”. Ja a la costa platges extenses amb milers de cocoters, bananers i palmeres, ofereixen molt millors condicions als qui hi viuen, sovint en una societat increïblement aturada en el temps: una cabana de fulles de palmera, unes xarxes a l’albufera salabrosa, unes palmeres on abastar cocos, un fetitxe a l’entrada de la comunitat i hores de tertúlia i tranquil•litat.
Tots ells, però, són països molt poblats, amb ciutats denses, grises i absolutament caòtiques (Cotonou, Ouagadougou, Porto Novo, Lagos, Lomé...), fruit del trànsit ingent, de motos i cotxes que desprenen fums negres indiscriminadament, cotxes que aquí no servirien, tristament, ni per a reciclar-ne el material (els incineraríem, els duríem a l’abocador, els llençaríem en un marge...). Nigèria, per exemple, que limita amb l’est de Benín, és el país més poblat d’Àfrica i la densitat d’habitants arriba a nivells equivalents a països europeus d’estructura eminentment urbana, amb l’agreujant (o no), que hi manca una estructura econòmica, industrial i productiva que no depengui de les produccions agrícoles, que alhora depenen, exclusivament, de si caurà o no aigua del cel durant aquells mesos humits d’estiu. A Burkina Faso i Malí, per exemple, la immensa majoria de la població viu amb una renda inferior als 300 Euros anuals de mitjana (de fet, això és així per al 60% dels habitants del Planeta), o, una altra dada, els seus habitants tenien, l’any 2000, una mitjana inferior als 6 minuts anuals d’establiment de telecomunicacions (telèfon, internet, televisió...).
El projecte, en el qual hi varen treballar especialment la Joana i la Mercè (que hi varen estar 20 dies més que jo) mitjançant l’associació “Àfrica Viva”, consistia en construir dos pous a la zona de Ouessa, al sud del país, així com iniciar un hort amb espècies productives de cicle ràpid, o ensenyar-los a fabricar sabó a partir de l’oli de fruit “carité”, un arbre caducifoli prou abundant a la zona. Va resultar exitós, malgrat que va ser necessari comprar dinamita perquè va aparèixer una capa de roca molt dura als 10 metres de fondària. Els projectes i la relació amb gent del país, ens va permetre entrar en contacte amb la realitat, conèixer els seus problemes a fons i, sobretot, engruixir el galopant estat de cabòria que els nostres cervellets pateixen nit rera nit. Retornat aquí, em trobo que moltes coses han deixat de tenir el sentit que tenien i les veig tan diferents, que se’m fa difícil acceptar-les.
Hem vist proporcions inimaginables de gent coixa, probablement a causa d’una petita ferida mal guarida de petits. Hem vist un nen amb una mossegada verinosa de serp, infestada, sotmès al destí d’un fetitxe fet de fang i plomes, remei ancestral per aquest mal. Hem vist nenes i nens, l’àmplia majoria, amb ventres inflats, immensos (fruit de la malnutrició, d’amebes i altres paràsits que els xuclen el poc aliment que els arriba), contrastats amb estructures musculars mínimes, esquelètiques. Hem vist famílies senceres que aixequen el cap, desvalgudes, anhelant les pluges que potser arribaran i així salvaran la collita de mill per tot l’any; si és així, sobreviuran. Hem vist ciutats on s’acumulen deixalles als carrers, on els excrements i l’orina cauen de la finestra al carrer, i passen a engruixir el muntanyam de residus, orgànics -i per tant degradables- anys enrere, i poc a poc, substituïts per llaunes i plàstics que mai podran eliminar els porcs, ovelles i cabres que “pasturen” per aquests carrers. Mares de 21 anys amb 4 fills, treballant esgotades amb un nen a l’esquena, el fill de tres anys portant l’aigua bruta a casa, per beure, i la filla de quatre anys carregant la llenya per cuinar.
No és només tot això el que em preocupa tant, no. El veritable problema que hi veig és en què s’emmirallen ells de nosaltres i com volem nosaltres que ells admirin del que tenim.
Si hi portem educació, manipulem. Si hi portem medicines, ja depenen de la nostra voluntat. Si ensenyem a pescar (i no dic pas només donar-los el peix), ja els modifiquem el règim econòmic. Però, no és cert que amb un simple antídot aquell nen de la picada de serp no moriria, que amb educació podrien millorar el nivell de vida, o que amb ciència i tecnologia optimitzarien recursos hídrics i agrícoles? On és el límit de l’intervencionisme? On es troba el llindar ètic de la no-intervenció? El que no és possible és posar un mur i només aportar antídots, certa educació, certa tecnologia...
Un amic em deia que nosaltres no tenim cap culpa d’haver nascut aquí, ni de ser com som, ni som responsables de ser hereus de Newton, de Txaikovsy, de Montesquieu, de Visconti o de Marx, però el cert és que, si per alguna cosa ens ha de servir la globalització és per a transmetre aquestes herències, i no el mal ús i abús de moltes altres. És ben paradoxal que del tercer món en traiem els productes (fusta, petroli, minerals...), els elaborem i manipulem al món desenvolupat, i, tot sovint, encara els retornem a aquestes països a un preus elevats. Però, el més trist d’aquesta cadena és el fet que els creem subtilment la necessitat de productes que no els calen; així, garantim que formin part del nostre sistema, garantim milions de consumidors potencials més, i els convertim en esclaus no massa diferents dels que s’embarcaven a les costes de Togo, Ghana, Benín, Costa d’Ivori o Nigèria fa poc més de 150 anys.
En fi, reconec que he tornat esverat. Potser amb aquestes línies no he dit res que molts no coneguéssiu i alguns fins i tot pensareu: “que m’explica aquest en Ponç, còmodament instal•lat davant el seu ordinador? Ara ha obert els ulls? Si tot això jo ja ho sabia!!”. Però el fet és que res més colpidor, astorant, esparverant, xocant i perplexant que veure-ho en directe. I, més preocupant encara, pensar com acabarà, per bé o per mal. Quina és la solució? Si algú la té li agrairia que me la digués. El model comunista s’intentà en països com Benín i Burkina Faso, però desmesurades ajudes contra aquest enemic visceral per part dels Estats Units d’Amèrica a països com Togo condemnaren la possible solució; ara arreu del món impera aquest pensament únic, aquest “model perfecte i ideal” del capitalisme, on “tothom que treballa té oportunitats” i on immenses fortunes estan posseïdes per uns pocs (sense anar més lluny, aquestes dies, a Marbella, hi estiueja aquell cony de rei àrab que es gasta uns mil milions de pessetes al dia...).
Actualment, a l’Àfrica Occidental, unes postisses democràcies en mans d’absoluts dèspotes accentuen encara més les divergències entre habitants del propi país. Solucions, doncs? Hi he pensat molt i l’he debatuda amb molts companys. Amb tothom he arribat a una conclusió: Fins i tot en l’impensable supòsit d’una transparència democràtica en el funcionament d’aquests estats, el primer món mai renunciaria al nivell de vida (merescut però injust), que els anys d’evolució, de revolucions franceses, industrials, russes, capitalistes...li han proporcionat. Però el cert és que si seguim lluint aquest benestar i perpetrant el desequilibri, algun dia el sud, que molt lentament però constant, va assumint el nostre com a model de vida desitjable, patirà un xoc de contrastos tan gran que difícilment serà ja aturable, ni per part del primer món. La nostra estimada Terra ja no podrà assimilar tal impacte. I, el més trist, no haurà servit per res aquesta massiva destrucció, perquè per el camí no només hi hauran quedat les extincions de milions d’espècies animals i vegetals sota la nostra responsabilitat, sinó, i sobretot, aquella família d’Ouessa que esperava la pluja i no va caure, aquell nen a qui el va pessigar una serp i que el fetitxe no va respondre, o aquells anhels d’igualtat i justícia que passen per la ment d’uns quants que, pel fet que vivim massa bé, ens podem permetre el luxe, còmodament asseguts davant aquest ordinador, de pensar en ells.
És per això, amics i amigues, que ja que no tinc veu ni vot al Fons Monetari Internacional, ni sóc colega d’en Bill Gates, ni amic íntim amic d’en Blair o en Bush, ni tinc cap làmpada màgica on demanar desigs, ni tan sols una única idea viable, real, plausible, factible per a reduir aquesta injustícia, és per això que us faig arribar aquestes línies, com a mínim, perquè conegueu, de viva veu (d’algú que hi ha anat en avió, consumint oxigen i combustibles fòssils, no renunciant al seu plat de menjar diari, escrivint ara mateix això de nits, amb llum elèctrica i no pas natural...) com estan vivint, ara i allà, alguns éssers vius de la nostra espècie.
Us vull deixar amb un millor regust de boca, i dir-vos que són països bonics, sorprenentment rics en insectes, ocells (he vist més 250 espècies), i amfibis, i amb alguns paisatges extraordinaris en certs racons (cascades, el sempre encisador desert, els palmerars tropicals...). Ciutats i regions úniques, com Djenné o el País Dogon i Bandiagara, que són Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. A més, i el més important, TOTES les persones que he conegut, que no són pas poques, són, senzillament, simplement, EXTRAORDINÀRIES, superiors a les dels tòpics que tota guia de viatges d’un país sociable, obert, pacífic i tranquil pot descriure; hi he descobert també aspectes socials, riquesa ètnica, colors vius i diversitat tribal, heterogeneïtat lingüística, models familiars diferents i, tot plegat, una societat sorprenent, que no és just que es vagi contaminant, poc a poc, dels nostres defectes, però tampoc és just que no pugui gaudir de moltes de les nostres comoditats; ja hi tornem a ser... En fi, que tothom pensi el que vulgui, jo només us ho volia fer saber i, per als pocs que mai hi heu pensat, fer-vos-hi ballar el cap uns minuts del vostre, el nostre, preuat temps.
Ponç Feliu i Latorre. Girona. Agost 2002
Gracies per enviar aquest escrit,Montse. M'ha agradat de llegir.lo,tot i que et deixa una sensacio de tristesa,d'amargor i d'impotencia força frustant. Te rao en tot,pero comulgo sobretot en l'afirmacio de que ningu a la resta del mon renunciara a cap cpmoditat per millorar la vida d'aquesta gent.Ens ho estem carregant tot,sobreexplotant els nostres recursos natural,i quan aqui tot ha estat ja casi destruit,les multinacionals continuen explotant i enriquint-se alla. Tot i aixo,tinc un pensament esperançador,jo i molta mes gent si estariem disposat a renunciar a algunes comoditats per tal de igualar les nostres condicions de vida. De fet,ja hi molta gent que aposta per un model mes sostenible,i que no es deixa influenciar per l'anada de consumisme que ens envolta.Comprem nomes el que necesitem i li comprem a qui mes beneficii o menys mal fagi a la resta de la humanitat. Aixo em fa pensar que tot es questio d'educacio,i que potser,quan tota aquesta gent eduqui als seus fills amb un pensament de "vida sostenible"per a tot els habitants del planeta,tindrem algo de guanyat. Llavors,nomes s'hauria de fer front al actual sistema i a qui el regeixen,politics,multinacionals,etc
Que no es poca feina,pero a la llarga,els consumidors tenim el poder de decidir a qui donem els nostres calers. Aixo penso,tot i que veien la mainada quan surt del cole,amb la robeta de marca,o les seves psp,o cel.lebran els cumples anan de botigues a grans centres comercials,canvio de parer,segueixo pensan que es un tema d'educació i espero que amb el temps,tots siguem conscientes del mal que fem seguin l'actual sistema de vida,sense preocupar-nos a qui pot perjudicar. Espero que tot aixo començi a canviar aviat. Fins aleshores,salut a tothom,i sobretot molta sort per tothom qui fa algu per millorar la qualitat de vida dels demes.
Kris
Publica un comentari a l'entrada